La sordesa ha estat i continua sent una discapacitat invisible per a la societat en general i dificulta la consciència respecte el col·lectiu i les seves característiques. És important tenir en compte l’heterogeneïtat del col·lectiu de persones sordes. El grau de pèrdua auditiva, el moment d’adquisició de la mateixa, l’entorn socio-educatiu de la persona, etc., marquen uns perfils concrets que són els que defineixen aquesta varietat. Aquesta, alhora, determina formes de comunicació diferents, que es poden agrupar bàsicament en dues: la llengua de signes, llengua natural de les persones sordes, i la comunicació oral, recolzada amb diferents mecanismes (audiòfons, implants coclears,...).
El que sí és cert, és què, malgrat aquesta diversitat, existeixen dos aspectes comuns a totes aquelles persones amb dèficit auditiu: la falta d’oportunitats en la comunicació amb les que es troben a la seva vida diària i la configuració del seu entorn en base als seus aspectes visuals.
Davant aquesta heterogeneïtat, existeix una errada bastant comuna a nivell social i és el fet de pensar que totes les persones sordes puguin accedir a la llengua oral mitjançant la lectura labial. Aquest idea és, com dèiem errònia perquè la lectura labial és una opció de comunicació que necessita d’una sèrie d’elements que assegurin la seva comprensió, així com un domini complet de la llengua parlada, una habilitat bastant elevada, un coneixement concret del tema tractat, una bona il·luminació, unes característiques de l’emissor adequades (que vocalitzi clarament, parli lentament, pronunciï correctament, ...), etc. Fer coincidir tots aquests punts és bastant difícil, pel que podem dir que veritables experts en lectura labial n’hi ha molt pocs.
La concepció de la sordesa és molt variada, segons el punt de vista que s’adopta. Hi ha dues que han marcat l’evolució de l’educació del sord –durant els primers vint anys de la transició, va predominar l’errònia concepció “integradora” de la persona sorda en escoles ordinàries sense agrupament, sense tenir en compte les seves necessitats lingüístiques i d’accés a la comunicació i informació-, són les perspectives mèdiques i les socioculturals: la mèdica no té en compte les persones sordes com a membres actius d’una comunitat sorda, sinó que la solució que adopten és el de “disfressar-los” mitjançant pròtesis auditives o implants coclears i un ensenyament exclusiu de la llengua parlada”; la sociocultural, és la concepció que es té de les persones sordes amb unes característiques lingüístiques i comunicatives pròpies, amb l’ús de la llengua de signes i també de la llengua parlada –segons el context en què es trobin-.
En segon lloc, també volíem deixar clars alguns aspectes en relació amb la llengua de signes. El primer d’ells és que es tracta de la llengua natural de les persones sordes i sobretot les que presenten sordesa en la primera etapa de la vida, ja que “essent una llengua de recepció visual i producció gestual resulta completament accessible per a elles”.
Un altre punt a aclarir és la no universalitat de la llengua de signes, igual que passa amb la resta de llengües. Cadascuna d’elles està unida a una cultura i una història, tant en els aspectes formals com lingüístics, i així la llengua de signes catalana a Catalunya s’ha desenvolupat vinculada a la comunitat sorda catalana, a la seva història i la seva cultura, essent també diferent de la llengua de signes utilitzada a la resta de l’Estat Espanyol, on s’utilitza la llengua de signes espanyola.
LA NORMALITZACIÓ DE PERSONES SORDES
La falta d’oportunitats, es pot definir com “aquells obstacles, traves o impediments que dificulten o limiten la llibertat d’accés i comunicació de les persones que tenen limitada, temporal o permanentment, la seva capacitat de relacionar-se amb l’entorn mitjançant l’audició i la llengua oral”. Tenint en compte que la font primordial de relació amb l’entorn i de recepció d’informació per a les persones sordes és el canal visual, lògicament s’enfronten a una sèrie de mancances que acaben limitant el seu desenvolupament com a persones, ja que els impedeixen l’accés a la informació, la cultura, l’oci, etc.
La falta de recursos tècnics i humans i d’informació visual, dificulten les possibilitats d’usar la LSC, això provoca que les persones sordes s’enfrontin a una situació de desavantatge social i que se sentin al seu propi país més “estrangeres” que qualsevol immigrant.
Malgrat les millores que s’han anant produint els últims 20 anys, el cert és que la deficiència auditiva continua sent un factor d’exclusió social que marca una situació d’inferioritat de condicions i d’escassa participació social.
Canviar això suposaria el plantejament d’accions i polítiques de base que tractin el problema des del seu origen i no es converteixin solament en una sèrie de mesures pal·liatives, que, encara que puguin suposar una “solució” barata a curt termini, no garantirien una millora futura.
Per tan, les reivindicacions van lligades a la problemàtica actual:
- Manca d’oportunitats en l’ús de la LSC a la societat.
- Manca d’una Educació bilingüe de qualitat.
- Problemes de comunicació, d’integració/participació.
- Problemes per accedir a la formació contínua o de reciclatge.
- Manca de sistemes de telecomunicació alternatius i de senyalització lluminosos i/o d’informació visual.
- Manca d’Intèrprets de llengua de signes catalana
- Manca de residències adaptades amb personal format i de servei d’atenció domiciliària.
