EDUCACIÓ


El fet que l’infant sord no estigui immers dins un ambient comunicatiu idoni i que no tingui un codi lingüístic adequat, implica la manca d’un medi per compartir informació, i d’un instrument per pensar i comunicar, el que provoca un retard en el seu desenvolupament cognitiu i social. Des d'un punt de vista sociocultural, l'educació del nen sord no parteix de la rehabilitació auditiva i de la parla, és a dir, de les seves limitacions, sinó de l'acceptació de les seves possibilitats i potencialitats. Així, el que s’ha de contemplar des de les autoritats educatives és l’adequació de l’ensenyament a les necessitats dels nens sords amb els professionals, els materials i els codis lingüístics idonis.

Les polítiques públiques d’educació han anat variant considerablement en les últimes dècades, configurant l’educació i desenvolupant-la segons la llei orgànica d’educació per la que es regia. Com a conseqüència, l’educació de la persona sorda ha patit els efectes davant de cada iniciativa política determinada, els canvis més significatius de cada llei.

Avui dia, un nombre important de persones sordes no tenen assolides les competències bàsiques que es desplega del currículum del sistema educatiu obligatori presentant, sobretot, deficiències lingüístiques, d’accés a la cultura i al món laboral.

Les modalitats lingüístiques són opcions educatives i d’ús predominant d’una llengua determinada d’accés a la comunicació i a la informació, les famílies decideixen quina és la més adequada i aquest fet afecta al tipus d’escolarització:  


L’entorn familiar és un dels factors més importants per l’educació dels nens sords i s’aprecia molta diferència en l’evolució de l’individu sord depenent de si els seus pares són sords o oïdors. El 90% dels individus sords són fills de pares oïdors, que desconeixen el món de les persones sordes i han de superar la problemàtica relacionada amb la sordesa del seu fill o filla i d’optar moltes alternatives com la protètica, la modalitat d’escolarització, l’ús d’una llengua per comunicar-se, etc. La majoria opten per “la visió disfressada”, és a dir prefereixen una modalitat d’escolarització en aules ordinàries, pròtesis auditives i aprenentatge exclusiu de la llengua oral. La majoria d’aquests individus sords difícilment assoleixen competències sense certes limitacions lingüístiques i socials. Si els pares són sords, perceben la sordesa del seu fill o filla com quelcom normalitzat i estableixen un codi lingüístic i comunicatiu natural a través de la llengua de signes i de la llengua parlada, fet que permet que l’individu sord desenvolupi correctament el seu llenguatge i habilitats socials. La majoria de les famílies de pares sords opten per una escolarització en escoles específiques per sords o bé en centres d’agrupament de sords amb ús de la llengua de signes.

Hi ha un grup important de pares oïdors a Catalunya que escullen la modalitat bilingüe per als seus fills sords, aquestes famílies oïdores han après la llengua de signes per comunicar-se millor amb els seus fills sords.

La resta de famílies oïdores que no opten pel model bilingüe fan que els nens sords no tenen contacte amb la comunitat sorda, ja que no els considera com a models de referència.